MÈTODES D’ENFOCAMENT AMB UNA CÀMERA RÉFLEX DIGITAL (DSLR)

En astrofotografia és molt important un correcte enfocament i no hi s’ha d’escatimar temps en aconseguir-ho. Millor una fotografia ben enfocada que cent de desenfocades i unes dècimes de mil·límetre en el recorregut de l’enfocador poden marcar la diferència.

Les càmeres CCD dissenyades per un us astrofotogràfic solen anar acompanyades d’un software que permet ajustar l’enfocament fàcilment i amb comoditat a través de la mesura de la mida dels estels (FWHM). Amb les càmeres digitals existeixen diferents mètodes amb diferents graus de precisió dels que segons la meva experiència passo a exposar-ne alguns.

1- Per visualització a través del visor de la càmera: S’apunta a un estel brillant i s’observa a través del visor de la càmera. Es va modificant l’enfocament fins aconseguir veure l’estel el més puntual possible. Potser no sigui un mètode molt precís però si el sistema diòptric de la càmera està ben ajustat a la nostra visió pot ser eficaç. Jo l’utilitzo quasi bé sempre tant per enfocar com per enquadrar i encara que sembli increïble, si els nostres ulls estan ben aclimatats a la foscor, a través del visor es veu quasi bé el mateix que per un ocular. Com inconvenient, en segons quins telescopis la posició d’observació pot resultar incòmoda o impossible. En qualsevol cas sempre és útil com una primera aproximació a l’enfocament.

2- Per visualització a través del visor de la càmera mitjançant un visor en colze: Exactament igual que el mètode 1, però amb l’ajut d’un visor en colze (bastant car) que ens permet ampliar a 2,5x el que es veu pel visor.

3- Per visualització en PC: S’apunta a un estel brillant amb la ISO més elevada possible i es realitza una exposició (normalment entre 10 i 30 segons sol ser suficient, segons obertura). Es descarrega la imatge al PC i s’observa la imatge a màxima ampliació, si és necessari es modifica l’histograma per a una millor visualització. Es va modificant l’enfocament i repetint el procés fins obtenir uns estels el més puntuals possibles posant especial atenció a que els estels més dèbils no tinguin forma de donut.

4- Per visualització en pantalla: Exactament igual que el mètode 3, però visualitzant la imatge en la pantalla LCD de la càmera en lloc del PC, molt més ràpid però limitats al zoom màxim que permet la càmera.

5- Per màscara de Hartmann: Es construeix una màscara de Hartmann, s’apunta a un estel brillant amb la ISO més elevada possible i es realitza una exposició (normalment entre 10 i 30 segons és suficient, segons obertura). S’observa la imatge en pantalla ampliant al màxim i es va modificant l’enfocament fins observar que els 2 (3) triangles (cercles) estiguin perfectament superposats. Antonio Fernández ens explica molt bé el procés en la seva web. Jo faig servir una màscara amb 2 triangles i el resultat és molt efectiu i relativament ràpid. No oblidar treure la màscara una vegada ajustat l’enfocament per començar a realitzar les captures.

6- Per difracció (Spikes): Pràcticament igual que el mètode 5 però enlloc de màscara de Hartmann s’utilitza una creu en la boca del tub construïda amb cinta adhesiva, filferro, cartolina o qualsevol altre material. Exposicions curtes a elevada ISO i visualització fins aconseguir uns "spikes" perfectament fins. En newtonians ràpids de gran obertura pot aprofitar-se les puntes de difracció que crea l’aranya del secundari. En aquest enllaç està ben explicat tot el procés.

7- Per software: Hi ha programes com MaximDL, ImagesPlus, DSLRFocus,... que permeten mesurar la mida en píxels d’un estel i la seva intensitat. Es van realitzant exposicions consecutives i es va modificant lleugerament l’enfocament fins aconseguir un estel el més petit possible, tal com es faria amb una càmera CCD. Normalment fa falta un cable especial per comunicar el PC amb la càmera.

8- Enfocament robotitzat: Un sistema computeritzat totalment automàtic que va modificant l’enfocament a través de motors i realitzant les mesures de la mida de l’estel traçant una corba fins aconseguir reiterativament un enfocament òptim.

En qualsevol dels casos esmentats, excepte en el darrer que és evident, pot resultar de gran utilitat un petit motor d’enfocament per a realitzar els ajustaments amb major precisió i/o un rellotge comparador micromètric para saber exactament quant ens movem en girar l’enfocador.